|
Apadrinador: Francesc Xavier Paredes i Correas
Es parla a: Gairebé pertot de l'Àfrica occidental, sobretot a Mali, Guinea, Burkina Fasso, Senegal, Costa d'Ivori, Gàmbia i Guinea Bissau.
Nombre total de parlants: 10.112.000 com a primera llengua i 5.200.000 més com a segona llengua.
Estatus legal: Reconeixement legal (Senegal, Burkina Fasso), protecció genèrica (Mali, Guinea, Costa d'Ivori), sense reconeixement legal (Guinea Bissau, Gàmbia).
Descripció:
El mandinga és un entramat de dialectes mútuament intel·ligibles (amb major o menor facilitat, segons les varietats) parlat en molts països de l'Àfrica occidental. Hom distingeix bàsicament cinc blocs dialectals mandingues: el mandinga oriental, el mandinga occidental, el bolon, el jahanka i el sininkere.
El bloc mandinga oriental es divideix en tres feixos dialectals: el marka (225.000 parlants a Burkina Fasso); el nord-oriental, que comprèn el bàmbara (3.527.000 parlants a Mali, bàsicament) i el diula (1.300.000 parlants bàsicament entre Burkina Fasso i Costa d'Ivori), i el sud-oriental, que comprèn el mannka kankan (2.684.000 parlants a Guinea, bàsicament), el konyanka (128.400 parlants a Guinea) i el manya (70.400 parlants a Libèria), entre d'altres.
El bloc mandinga occidental inclou el xaasongaxango (128.170 parlants a Mali), el malinke (500.000 parlants, la majoria a Senegal), el mandinka (1.215.000 parlants a Senegal, Gàmbia i Guinea Bissau), i el maninka (992.000 parlants a Mali).
El bolon és un dialecte parlat per uns 17.000 individus a la regió de Kenedugu (Burkina Fasso); el jahanka és un dialecte parlat per uns 13.100 individus a Guinea, i el sininkere és un dialecte parlat per uns 6.000 individus a Burkina Fasso.
Els dialectes mandingues de major pes demogràfic són, per aquest ordre, el bàmbara (3.527.000), el mannka kankan (2.684.000), el diula (1.300.000), el mandinka (1.215.000), el maninka (992.000) i el malinke (500.000). A més dels parlants nadius, el mandinga és emprat com a llengua d'intercanvi intercultural per més de 5 milions de persones a Mali, Costa d'Ivori, Burkina Fasso, Guinea i Ghana, principalment.
Els mandingues, encapçalats per Sundiata Keita, són els fundadors de l'imperi de Mali, el segle XIII. Molts grups mandingues van emigrar cap a l'oest a partir de la conca del riu Níger a la recerca de millors terres de conreu i més oportunitats de conquesta. Els mandingues van exercir la seva hegemonia a les regions actuals de Gàmbia fins a Guinea, on van fundar l'imperi de Kaabu, que comprenia vint regnes petits. Un gran nombre de mandingues van ser esclavitzats durant l'època del comerç d'esclaus.
La conversió a l'islam dels mandingues és força recent (data del període 1855-1890), però avui dia el 99% són musulmans. Es tracta d'un poble molt arrelat a la seva tradició cultural, que destaca per la riquesa i bellesa de la música (en què excel·leix l'instrument de corda anomenat kora), les cançons i la literatura oral, de la qual són dipositaris i transmissors els griots. Alhora, la cultura mandinga és molt receptiva a les cultures veïnes.
A la majoria dels estats on viuen, els mandingues no constitueixen una majoria ètnica: a Senegal predominen els wòlofs i els fuls; a Guinea els fuls (40%) predominen sobre els mandingues (30%); a Guinea Bissau els balantes (30%) i els fuls (20%) predominen sobre els mandingues (13%); a Burkina Fasso el mossi és, de llarg, la llengua amb més parlants (més del 40%). Les excepcions són Gàmbia, on els mandingues són més nombrosos que els wòlofs, els fuls, els dioles i els soninkes; Costa d'Ivori, on el mandinga diula està àmpliament difós (també com a segona llengua), i, sobretot, Mali, on el mandinga bàmbara gaudeix d'una gran difusió i promoció.
La llengua mandinga no és oficial en cap dels territoris on es parla. A la majoria dels estats implicats, la llengua oficial és l'antiga llengua colonial, el francès (llevat de Guinea Bissau, on ho és el portuguès). El mandinga té, però, certa presència (variable segons els estats) en el sistema educatiu i els mitjans de comunicació. De tots els dialectes mandingues, el bàmbara és el que ha arribat a un grau més satisfactori d'estandardització, a tots els nivells, també en el registre escrit, mentre que oralment el dialecte que gaudeix d'una major difusió és el diula.
Font: Linguamón
|
Apadrina una llengua