El Singular Digital
Dilluns, 5 de juliol de 2010
QUIM GIBERT

La navegació i de l'exploració fascinava de tal manera Jules Verne que, amb onze anys, va fer les maletes decidit a embarcar-se en un mercant rumb a l'Índia. Just abans de llevar l'àncora, el seu pare va aconseguir fer-lo baixar de la nau i, traient foc pels queixals, probablement va obligar-lo a jurar que a partir d'aleshores només viatjaria a través de la imaginació. La frustració de no poder-se realitzar vocacionalment com a pioner la va compensar escrivint literatura d'aventures. Resignar-se a romandre en terra ferma no evitaria tensions familiars quan Verne no va acceptar convertir-se en l'advocat que el seu pare tan desitjava. En aquest sentit, Miguel Salabert, biògraf de l'escriptor, ens fa veure un Verne dolorosament antagonista del Verne burgès empès a viure en la camisa de força en la qual el constrenyien els medis familiar i social: «tot en l'obra d'aquest solitari denuncia la soterrada, l'angoixada voluntat i nostàlgia de la ruptura. Què és el viatge sinó una ruptura?» (dins el llibre Jules Verne, ese desconocido). Em ve a la memòria el pare autoritari i castrador de Franz Kafka. Un cop casat i amb fills, Verne esdevindria pare d'un noi rebec, que es va veure forçat a recloure en correccionals arran de la conflictivitat que desencadenava. La d'aquest bretó de Nantes va ser una vida convulsa: l'ingent llegat que ens va deixar seria un combat contra la impotència, una travessa cap a la felicitat.

Dilluns, 7 de juny de 2010

DAVID VILA I ROS

Un dels arguments més sorprenents que es fan servir per justificar que les persones nouvingudes aprenguin primer -o únicament- l'espanyol és que aquesta llengua disposa de més de 300 milions de parlants, mentre que el català "només" en té nou. Clar, segur que la prioritat dels nouvinguts és parlar amb tota aquesta gent!!! A veure si ho entenc bé: suposant que dediquessin un minut per castellanoparlant, necessitarien 300 milions de minuts per parlar amb tots. I si un dia té 24 hores, és dir, 1.440 minuts, fent una senzilla regla de tres ens surt que els caldrien... 570 anys! I tot plegat sense dormir, naturalment. Un gran raonament, i tant!

Dilluns, 3 de maig de 2010

MARINA MASSAGUER COMES
“El català se sent a les aules però no als patis de les escoles”, “Amb tanta gent que ha vingut de fora, el català està en perill”, “Se sentia més català al carrer quan vivia el dictador que no pas ara”, “El català es morirà”... Molts hem sentit (o potser dit) algun d’aquests tòpics més o menys resuats.

Un dels defectes humans més comuns és pensar-se que el que un percep en el seu entorn és igual a la realitat, és a dir, confondre la percepció que un té d’un fet o d’una situació amb el fet o la situació en qüestió. Tot el que es relaciona amb la salut de la llengua no n’és una excepció, i encara menys si tenim en compte les susceptibilitats i apassionaments que desperta aquest tema.

Dimarts, 6 d’abril de 2010

SANDRA CASAMITJANA

Chimamanda Ngozi se’n va anar a estudiar als Estats Units a l’edat de dinou anys. La Chimamanda va començar a escriure als set anys. Als seus relats, sortien homes i dones de pell blanca i ulls blaus que menjaven pomes i bebien cervesa de gingebre. Jugaven amb la neu i se sentien afortunats el dia que el sol sortia. Aquests personatges poc tenien a veure amb aquella nena de l’aldea Abba, a Nigèria. A l'edat de dinou anys, va fer 10.000 quilòmetres per anar a estudiar a la universitat de Drexel, a Filadèlfia. La seva companya d'habitació es va estranyar de poder escoltar la Mariah Carey al reproductor de música de la Chimamanda enlloc de les músiques tribals. Es va sorprendre també veient com sabia fer anar els fogons aquella noia africana, com si ho hagués fet tota la vida. Evidentment, tampoc no s’esperava el nivell d'anglès que tenia la Chimamanda, tot i que a Nigèria l'anglès és la llengua oficial. A la companya d'habitació de la Chimamanda li havien explicat una única historia de l’Àfrica i dels seus habitants.

DE L'HORTA ESTANT
http://www.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/152522-en-legitima-ignorancia.html
Dimarts, 30 de març de 2010.

Ferran Suay i Lerma

Un home i una dona, després d'un temps de relació, decideixen que aniran a viure junts. Una vegada instal·lats, arriba el moment d'organitzar-se la vida en comú. Ell, nascut i criat en una família molt patriarcal, urbana i de classe acomodada, no en sap un borral de faenes domèstiques. Mai no ha hagut d'aprendre a escurar, agranar o planxar. Molt menys a cuinar res que no siga un plat precongelat.
Ella, nascuda i criada en una família molt patriarcal, rural, i de classe més modesta, ha aprés a fer tot això —i molt més— des de ben joveneta, mentre el pare i els germans es dedicaven a tasques que consideraven més masculines.
—«De les coses de la casa, te n'ocuparàs tu» —li diu ell.
— «I perquè això? No les hauríem de compartir?»
— «Ah no! Després de tot, tu ja ens saps, i jo n'hauria d'aprendre. A tu no et costa gens».
-— «Sí» —replica ella— «jo ja en sé perquè m'han obligat a aprendre-ho».

Dilluns, 1 de març de 2010

QUIM GIBERT

En la recta final de la llegenda de St. Jordi, el drac es desploma ferit de mort. Sagna a raig i llança uns rugits esfereïdors. Amb els ulls plorosos la princesa corre entusiasmada cap al jove cavaller i l'abraça. Llavors, del bassal de sang comença a brotar un roser esplèndid, que floreix a l'instant. St. Jordi pren una rosa i la regala a la princesa: «És la rosa de l'amor i la llibertat per a tu i tot el teu poble». La terra xopa de sang en cap moment queda erma. Ans al contrari, s'omple de vida. L'element negatiu i malcarat, la bèstia (l'opressió), queda subvertit per un de valuós i bell, la flor (la llibertat).

Dilluns 22 de febrer de 2010
http://hortaestant.blogspot.com/2010/02/bilinguisme-autentic.html
FERRAN SUAY I LERMA

En un territori que es declara oficialment bilingüe hi ha dos tipus de ciutadans: els capacitats, que dominen els dos idiomes, i els discapacitats, que només en coneixen un. Si, a més a més, les autoritats del territori presumeixen amb freqüència de tolerància lingüística, i no es cansen de declarar que el bilingüisme és una gran riquesa, és lògic pensar que la intenció del govern ― i les seues accions― aniran en la direcció de procurar la capacitació dels discapacitats. D'acord amb el postulat del bilingüisme com a riquesa, es tractaria de fer que els més pobres, aquells que desconeixen la meitat de les llengües oficials, deixen de ser tan pobres i passen a ser una miqueta més rics.

diumenge 31 de gener de 2010

http://hortaestant.blogspot.com/2010/01/enveja-de-pellis.html

FERRAN SUAY I LERMA

Dimecres 10 de febrer de 2010

DAVID VILA I ROS
http://davidvilairos.blogspot.com/

Les dades sociolingüístiques més recents indiquen que el grau de coneixement del català és elevat, però que l’ús que se’n fa és baix; davant d’aquest fet, l’explicació és ben fàcil: hi ha molta gent que sap parlar-lo però que, a la pràctica, no ha fa habitualment. Segons aquestes mateixes dades, un 84% dels catalanoparlants apliquen sistemàticament la norma de convergència a l’espanyol, és a dir, es passen a aquesta llengua quan intueixen que l’interlocutor potser no parla català. Aquest hàbit té, no cal dir-ho, unes conseqüències devastadores per a la presència social de la llengua, i, si volem canviar-lo, primerament ens cal entendre perquè el practiquem.
Ferran Suay, doctor en psicologia, hi identifica tres factors claus: l’aprenentatge, la imitació i els prejudicis.

El Singular Digital
Dilluns, 4 de gener de 2010
DAVID VILA I ROS

Això dels estatuts no té cap mena de gràcia. Francament, esperar que l’estat que fa 300 anys que ens nega com a poble hagi de dir-nos què som i què podem fer, em sona a mentalitat d’esclau. I encara hi ha qui els donarà les gràcies, si no ens el retallen! Tot plegat fa pensar en La cabana de l’oncle Tom, de Harriet Beecher Stowe, en què el protagonista està cofoi de saber que els seus amos, aquells que el tenen com a esclau, l’aprecien molt. Si som una nació? Això no cal que ens ho digui cap tribunal espanyol! Precisament, la llei de l’època tampoc no reconeixia els esclaus com a persones i, tanmateix, bé que ho eren! Doncs tres quarts del mateix.

Butlletí número 7 del Cercle XXI
Diumenge, 27 de desembre de 2009
FERRAN SUAY I LERMA

Com canvia la conducta lingüística? La perspectiva psicològica. Intervenció sobre la conducta de tria lingüística. Una altra forma d’intervenció: la imposició lingüística

Cada vegada que la Generalitat engega una campanya orientada a promoure l’ús del català, una bona colla de veus crítiques apareixen als mitjans de comunicació. En general, entre les posicions crítiques contra la campanya, sempre n’hi ha que incideixen especialment en la perversitat del fet que els poders públics miren de fer descansar una part de la responsabilitat sobre la bona salut del català damunt dels muscles dels mateixos parlants. En aquesta línia d’argumentació, podríem dir que l’argument central es focalitza en el fet que l’Administració no és prou ferma ni eficaç en l’observació i l’aplicació de la legislació lingüística vigent alhora que, contradictòriament, demana als parlants que facen l’esforç suplementari de fer servir regularment el català. No tinc la intenció d’entrar en aquesta discussió, ni molt menys de mirar d’establir qui hi té més raó, perquè crec fermament que, tal com va dir Oscar Wilde, “la raó és la substància més abundant d’aquest món: tothom la té tota tot el temps”.

En canvi, tractaré d’abordar la qüestió des d’un altre punt de vista que, d’altra banda, sembla que em toca més de prop. El punt de partida que proposaré és que qualsevol situació comunicativa és una font d’estrès per als éssers humans (vegeu Sapolsky 2004), i ho és, d’una manera especial, per als parlants d’una llengua minorada. Això és així, en el nostre país, per un conjunt de raons històriques i polítiques, l’anàlisi de les quals sobrepassa l’objectiu d’aquest escrit. Tot i això, cal dir que en la nostra història recent, l’aplicació sistemàtica de polítiques lingüístiques de caràcter i metodologia radical, encaminades a la implantació d’un monolingüisme castellà, va generar un conjunt de privilegis que no han estat mai ni abolits ni tan sols qüestionats. Això, des de la perspectiva psicològica, implica que s’han consolidat actituds i conductes anòmales pel que fa a l’ús del català, que mai no s’han redreçat. Així, malgrat que les lleis vigents actuals despenalitzen i oficialitzen l’ús del català, els parlants no hem arribat a fer les passes que calen perquè aquesta llengua –la nostra– siga la d’ús normal al nostre territori. És en aquest marc que ens mourem. El comportament que pretenem analitzar n’és un de perfectament legal: parlar en català, i per tant, no caldria cap mena d’heroïcitat per tal de dur-lo a terme. I tanmateix, una majoria de la població no ho fa (parla directament en castellà), o hi renuncia amb una facilitat espaordidora (abandona el català i gira al castellà davant el mínim senyal de no comprensió o, fins i tot, de dubte).

En aquest context, la hipòtesi central del meu plantejament podria formular-se de la següent manera:

Qualsevol estratègia capaç d’incrementar els recursos psicològics de què disposen els parlants per a expressar-se en català redundarà en una millora del seu benestar i augmentarà la probabilitat que s’expressen en català en les seues interaccions socials.

Ferran Suay

Ras i curt: el bilingüisme trampós és el que s'aplica per tal que tot allò que està escrit en valencià, ho estiga també en castellà, però no viceversa. És el que apliquen les autoritats responsables del trànsit, quan els panells lluminosos diuen, per exemple: "Per pas inferior a Castelló, Teruel", i un moment després: "Por paso inferior a Castellón, Teruel". En primer lloc, podríem qüestionar-nos la necessitat de traduir al castellà locucions tan complicades com ara "per pas inferior" (no fos cas que algun pobre desconeixedor de l’ idioma d'Ausiàs Marc poguera pensar que significa "gireu a la dreta immediatament i sense mirar"). L'aspecte més interessant, però, és que mentre que el topònim Castelló sí que es tradueix al castellà, per Castellón (de nou, no fos cas que algú pensara que Castelló vol dir Sant Petersburg), mentre que Teruel és Teruel, i no Terol, tant en castellà com en valencià. Conclusió evident: els noms castellans no es tradueixen al valencià; els noms valencians sí que es tradueixen al castellà.

El Singular Digital
Dimecres, 4 de novembre de 2009
DAVID VALLS

Fa poc he estat a la Vall d'Aran. Un cap de setmana llarg; a Barcelona el dilluns era festiu. La primera vegada que hi havia anat va ser amb els meus pares, quan jo devia tenir uns 10 anys. Ara en tinc 35, i no hi havia tornat mai més.

Tenia ganes de parar l'orella, com faig sempre, i sentir parlar en aranès. També fer-me un fart de llegir cartells en aranès. Hem estat sols a molts dels paratges impressionants com l'Artiga de Lin, el Plan de Tor o l'Estanh de Montoliu.

Sobre l'aranès o l'occità de la Val d'Aran, no l'he sentit parlar. Bàsicament, enmig de les múltiples urbanitzacions i pobles fantasmes, que només s'omplen de turistes durant la temporada d'hivern o del mig de l'estiu, només he sentit parlar en castellà, i de tant en tant en català i francès. Malgrat que el Conselh Generau utilitza l'aranès a la retolació, la retolació dels comerços és exclusivament en castellà, amb algunes excepcions a on és en català, però no he vist retolació privada en aranès, fora d'alguna nom comercial escadusser. És més, fins i tot alguns ajuntaments com el de Salardú, fan part de la retolació exclusivament en castellà.

El Singular Digital
Dijous, 1 d’octubre del 2009
DAVID VILA I ROS

Segurament heu sentit parlar d'un "indi" anomenat Brau Assegut. O potser, fruit del marc referencial dominant espanyol, el coneixeu com Toro Sentado. No ser un país lliure té aquestes coses... En tot cas, Brau Assegut és un personatge històric ben real. Nascut entre els hunkpapa, un dels set grups que conformaven la nació Lakota o Teton, des de ben jove va destacar com a guerrer i com a Wicasha wakan -un mot que podem traduir aproximadament com "home espiritual"- i va esdevenir un mite a la batalla de Little Big Horn, en la qual va liderar la coalició de sioux (els lakotes eren una de les set nacions sioux), cheyennes i arapahoes que va derrotar el 7è de cavalleria de l'exèrcit dels Estats Units. La seva gesta va ser duta al cinema -tornant als marcs referencials, des d'un punt de vista proamericà i antiamerindi, com us podeu imaginar- i aquest fet li va donar fama universal.