• Increase font size
  • Default font size
  • Decrease font size
El perquè dels nostres hàbits lingüístics

Dimecres 10 de febrer de 2010

DAVID VILA I ROS
http://davidvilairos.blogspot.com/



Les dades sociolingüístiques més recents indiquen que el grau de coneixement del català és elevat, però que l’ús que se’n fa és baix; davant d’aquest fet, l’explicació és ben fàcil: hi ha molta gent que sap parlar-lo però que, a la pràctica, no ha fa habitualment. Segons aquestes mateixes dades, un 84% dels catalanoparlants apliquen sistemàticament la norma de convergència a l’espanyol, és a dir, es passen a aquesta llengua quan intueixen que l’interlocutor potser no parla català. Aquest hàbit té, no cal dir-ho, unes conseqüències devastadores per a la presència social de la llengua, i, si volem canviar-lo, primerament ens cal entendre perquè el practiquem.
Ferran Suay, doctor en psicologia, hi identifica tres factors claus: l’aprenentatge, la imitació i els prejudicis.

Pel que fa al primer, cal tenir en compte que en tot procés d’aprenentatge hi intervenen unes compensacions (quan ho fem bé) i uns càstigs (quan ho fem malament). Des de fa tres segles, els catalans estem sent castigats per parlar la nostra llengua (burles, maltractaments, sancions, prohibicions...), de manera que hem anat interioritzant que fer servir el català amb normalitat és una conducta que duu implícita unes conseqüències negatives i, per tant, hem tendit a evitar-la, passant-nos a l’espanyol al més mínim senyal d’incomprensió.
Actualment, però, hi ha alguns territoris dels Països Catalans, bàsicament Andorra i el Principat de Catalunya, on trobem una repressió lingüística menys notòria, i en els quals, tanmateix, l’hàbit de canviar a l’espanyol es manté intacte. L’explicació la trobem en un altre dels factors que comentàvem: la imitació. Encara que no estiguem rebent inputs negatius per una determinada conducta, els humans tendim a imitar allò que veiem fer. I en el cas dels hàbits lingüístics, el model que es transmet és, precisament, la convergència a l’espanyol. Ho veiem fer en el nostre entorn més proper i també en els mitjans de comunicació: periodistes, artistes, esportistes, polítics... tots canvien de llengua amb una naturalitat absoluta davant d’un parlant que s’expressa en espanyol. Aquests models legitimen la conducta i ens la fan, no només lògica, sinó l’única acceptable.
Per últim, els prejudicis. Fortament arrelats, les persones catalanoparlants en tenim un munt que ens condicionen l’ús que fem del català: considerem que parlar català fa tancat, provincià, de poble; o bé que és de mala educació parlar-lo si l’interlocutor utilitza l’espanyol; creiem que els estrangers no poden parlar ni entendre el català i que, en canvi, entenen l’espanyol; ens sembla que el català és una barrera... Tot plegat, creences que evidencien la baixa autoestima que tenim com a poble.
En conclusió, si volem canviar els nostres hàbits per esdevenir lingüísticament fidels al català, primerament ens cal entendre aquests mecanismes i aprendre a evitar-los. Reivindicar la normalització legal del català ajudarà a posar fi a les agressions lingüístiques; prendre consciència del modelatge que cadascú de nosaltres exerceix en el seu àmbit permetrà generalitzar l’hàbit de mantenir-se en català; i desmuntar, un a un, els prejudicis que ens limiten -no hi ha llengües superiors o inferiors, es pot ser ben educat en qualsevol llengua, els estrangers també aprenen el català quan veuen que és necessari, les llengües són instruments d’integració...- ens farà parlants lliures, ajudant-nos a recuperar la nostra autoestima. El gran beneficiat serà l’ús social del català.